Entrevista que he copiat de la pàgina Portalholístic realitzada per Cristina Jané (mes abaix poso el link de l’entrevista). La ermitanya del Montsant Maria Montserrat es un clar exemple d’amor incondicional, de saviesa desde el cor i per la meva part un regal d’amiga.Gràcies per estar!
Xerrem amb… > Montserrat Domingo
montserrat domingo portalholistic
Montserrat Domingo
No és perquè tot et va bé que ets feliç
Passem una fantàstica estona amb la Montserrat Domingo, una eremita del segle XXI a Sant Joan de Codolar
16 de gener de 2016
No se li veuen les ales, ni du un vestit brillant… però jo crec que és una fada, sí!… La seva llum clara, la seva mirada transparent, bondadosa, amorosa… la Montserrat Domingo és una fada del bosc… segur! Així la veig jo. És d’aquells éssers màgics que un cop coneguts et perduren en el record, t’escalfen el cor amb la seva imatge, t’acaronen amb el so de la seva veu…
Viu en una ermita des de fa molts anys, a Sant Joan de Codolar, i obre les portes a tothom, convidant a un cafè o a una infusió de plantes que ella mateixa recol·lecta. I escolta i escolta, dolçament… per ajudar a alliberar el pes que s’arrossega…, que arrosseguem… I explica històries i xerra molt, com ella mateixa diu. Però en les seves històries desplaça el subjecte personal fins a fer-lo desaparèixer, en la més profunda i meravellosa humilitat. I tens la sensació que darrere la seva veu està cantant un cor de veus angelicals, acompanyats d’un clavicèmbal, tot plegat barrejat amb l’olor de la cera de les espelmes, els dibuixos de Sants i plantes, l’ermita i el silenci…, al bell mig de la Serra del Montsant. Simplement fantàstic.
Com si caminessis del passat al futur i tornessis al passat… com si es formés una escletxa entre l’espai i el temps que et deixés veure altres realitats, altres vivències… En ple segle XXI una eremita que va fer una tria de solitud per amor als altres i a Déu. Un tresor que tant de bo poguéssiu conèixer
no he anat al cinema des del 70.
Doncs ha canviat molt!
Això em diu el jovent.
Quants anys fa que vius aquí?
Uns 36. Vaig venir l’any 1977. Tenia 34 anys.
I en aquell moment, què et van dir els familiars i amics sobre això de fer-te ermitana?
Em deien: “és impossible que estiguis sola. Als cap de quinze dies, tornaràs!”- Als 4 o 5 mesos ja volien venir-me a veure. I jo els deia: “respecteu-me que me n’he anat a viure sola!”. Si fas una opció de solitud, has d’estar sol almenys 4 anys. Si no, no tens temps de viure-ho.
Però ara et visita molta gent
I no passa res per què la gent és el més important. Ho puc deixar tot si ve gent… Però si no ve ningú, no passa res tampoc. Estàs aprenent, continues aprenent i no tens res après perquè cada dia és un dia nou.
I els primers anys deurien ser durs
Jo no estava acostumada a estar sola i no m’havia fet mai el menjar i clar, a estones t’hi trobaves que no sabies que fer.
Estàs aprenent, continues aprenent i no tens res après perquè cada dia és un dia nou.
I com va ser que vas triar aquesta opció?
Era Germana de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paul. Treballava en una guarderia, anava a fer el servei de practicant a dues empreses i estudiava també treball social. Tot plegat era un bon complement per la meva professió d’infermera i em sentia plenament realitzada. Però un dia al tren, tornant de Barcelona, em vaig trobar mirant les cares de les persones…
Les cares?
Sí. Sempre miro cares. No me n’he adonat mai de les joies i aquestes coses, però les cares sí que les miro. Aquell dia, tornant en un tren ple de gom a gom, vaig veure que les cares d’algunes persones reflectien sofriment. I jo, que volia arreglar-ho tot, vaig pensar: “que limitada que ets!” – Va ser en aquell moment que vaig sentir que, per a què Ell pogués arribar als altres, jo havia d’anar a viure sola i fer una opció de solitud.
Així de clar?
Bé, al principi vaig pensar que era una altra cosa de les meves i que ho havia de deixar estar. Va passar un any i el sentiment tornava i tornava, i al final em va semblar que havia de fer un discerniment. Aquell any vaig demanar fer sola els exercicis, en lloc de fer-los amb la comunitat i el pare Paul. Vaig poder anar a una ermita de Terol. Sola, sola… I allà vaig discernir que sí que volia estar sola i ho havia de dir als superiors. Però quan ho vaig fer ells em van dir: “uiii!, això és una fugida!… esperarem!”
Va ser en aquell moment que vaig sentir que, per a què Ell pogués arribar als altres, jo havia d’anar a viure sola i fer una opció de solitud.
I com et vas sentir?
Bé, per què vaig pensar: “si Ell ho vol, ja m’hi portarà. Cap problema”.
I per què a l’ermita de Sant Joan de Codolar?
Quan finalment em va arribar el permís de la Mare General llavors va ser qüestió d’anar a buscar lloc. Vam anar a Arenys de Mar, al Montseny, a Queralt, a Ripoll, a les mines de Fígols…, a molts altres llocs. I cada vegada que la Serventa – així li diuen a la superiora de Les Filles de la Caritat – i el Mossèn Lluís em preguntaven: “Bé, què t’ha semblat?” – I jo els responia: “si he de començar sí… però per quedar-m’hi, no”- Però un dia el Mossèn Ballarín ens havia dit que un lloc de tradició d’anacoretes era Montsant i vam venir a veure l’ermita que estava molt destartalada. I a l’hora de marxar em van fer la pregunta de sempre, que recordo com si fos ara: “Bé, què t’ha semblat Sant Joan de Codolar?” – “Em sembla que és el meu lloc” – els vaig dir jo.
Connexió amb l’ermita?
Bé, va ser com una intuïció.
Vas seguir treballant d’alguna manera?
Sí, clar, havia de treballar. Però no podia anar als pobles d’infermera per què havia d’estar sola. Vaig començar fent mocadors de punt. Em donaven la llana i 10 pessetes per fer un mocador que per acabar-lo trigava una setmana. Llavors vam decidir que món pare, que feia cistells, m’ensenyés a fer-ne. I vaig estar fent cistells fins als 90 quan els vímets van començar a faltar. Com que jo feia molta identificació de plantes, volia fer alguna cosa amb elles i vaig començar a fer els punts de llibre… I de tot això he anat vivint.
I com és que te’n vas a viure sola si el que vols és ajudar als altres?
Clar, aquí hi ha l’interrogant, no? Sembla una contradicció: ajudar als altres… retirant-te. En realitat és una opció de Fe. Si aquí faig un bé -o no tan bé-, jo crec que aquestes accions repercuteixen als altres. Viure aquí per repercutir en els altres…
Però els altres han de poder arribar a tu, doncs…
No ho sé. A veure, encara que no intenti viure com ells jo procuro connectar amb l’espiritualitat i l’essencial dels ermitans dels S. III que vivien al desert, tot i que jo sempre dic que sóc una anacoreta del S. XXI. Ells eren monjos. Estaven oberts a l’acollida, feien estones de pregària i duien una vida austera.
Es tracta de viure estimant a tothom des de la llunyania. Per què estimar no és només fer petons… Jo intento viure l’evangeli, que era el que vivien ells. Aquí, on sóc, ara… Per això dic que el bé o no tan bé repercuteix en els altres, i jo m’ho crec.
Vejam… vols dir que tu estàs fent un treball intern i que si tothom el tingués, certes coses potser no passarien?
No, no… No. Jo sóc la primera que he de demanar perdó, per què moltes vegades no actuo com deuria. Costa d’entendre que te’n vagis a viure sola per estimar a tothom, quan en realitat t’estàs retirant, no? Però jo m’ho crec… Encara que estigui aquí jo vull estimar a tothom i estimaré en la mesura que sigui als que vinguin… I això repercutirà… I no em cal veure qui és a qui li repercuteix.
Ho tens molt interioritzat…
I costa d’explicar! Per exemple, recordo que quan vaig venir aquí hi havia moments en què la solitud era dura. Però llavors pensava: “i el qui es troba al mig de Barcelona, o als Estats Units, o a Cornudella sol i que no n’ha fet de la solitud una opció?… ha de ser molt més dur! Jo, en canvi accepto que en aquest moment això m’influeix o ho trobo pesat. Jo ho accepto per què un altre, que no sé qui és, estigui una mica menys sol”.
És a dir, tu has fet una tria de solitud i en canvi aquella altra persona no ha fet cap tria, se l’ha trobat. En circumstàncies diferents tu perceps el que ell sent
Penso que ha de ser molt dur viure enmig de la gent i trobar-se sol. Malgrat que jo visqui aquí, aquesta persona continuarà sentint-se sola. Per això jo he triat aquesta opció sense esperar res. Per mi ja n’hi ha prou. Crec que el que Déu vol per mi és aquest camí.
I la solitud és silenci?
Sembla una contradicció: ajudar als altres… retirant-te. En realitat és una opció de Fe
Sí, però el silenci també parla i el silenci no és només estar callat. Per això no m’agrada fer massa complicacions… Per mi és fàcil: em paro i ja està! A vegades busques moltes coses per estar en silenci i el que fas és omplir-lo de més coses.
Podríem dir-ne que medites?
Sí, tot i que jo li dic plegaria. Hi ha moltes formes de meditar… Sant Ignasi deia: “llegeix, contempla”…
Organitzes excursions en silenci, oi?
Sí. Ara fa 6 anys ho vaig demanar al Parc. Són excursions de tot un dia per poder pujar a dalt tranquil·lament. No anem a veure flors, ni a buscar pedres, ni a veure animals… Abans de sortir llegeixo un conte que parla de viure el moment present i els dic que si el soroll d’un avió o una moto els trenca el silenci, malament. Aquest soroll s’ha de saber incorporar i interioritzar.
Viure el present per saber observar i copsar la bellesa… Ara ens dediquem a fer fotos per mirar-les després…
Per això faig aquesta sortida, per a què ens parem i observem. Però no és tan sols observar; jo els parlo també de contemplar… És com si poguessis entendre a l’ocell que vola… I a vegades, al grup, es crea un moment de silenci molt especial. Sentim la connexió i la unió entre tots. I des del silenci. Són vivències fantàstiques que després sempre comentem.
I què aconsegueixes amb el silenci?
Jo no vull aconseguir res amb el silenci, però penso que és important i més en el nostre temps, que es valora tant poc. Hauríem de fer silenci i parar-nos a vegades per què sempre hem de fer una cosa o altra. Jo dic que ens fa viure i veure les coses d’una altra manera. Quan alguna senyora em diu: “és que jo arribo a casa i no tinc temps de res!, poso la televisió, vaig a agafar la roba, poso la rentadora, faig els llits, faig el sopar…”- I jo li dic: “dona! Per què no arribes a casa i t’asseus? Deixes les coses, t’asseus i t’estàs cinc minuts sense fer res. Ja veuràs què passa! Segur que els deu o quinze primers dies estaràs pensant: “ai! He de posar la rentadora, he de fer el sopar…” però si aguantes, veuràs que després faràs totes les coses d’una altra manera i repercutirà en tu mateixa, en el teu estat i en la teva família”.
Hauríem d’agafar-nos uns minuts de silenci al dia com a teràpia
Sí. Per què és necessari. És tan important tenir una relació com fer silenci o saber estar sense fer res. Però ara creiem que si estem sense fer res, estem perdent el temps i això no pot ser per què tenim moltes coses a fer. Pensem: “si jo estic quieta i no faig res, en aquest quart d’hora podria posar la rentadora, fer els llits i començar a fer el sopar”- Si ens prenem aquestes estones de silenci o de no fer res, resulta que després es fan totes aquestes coses d’una altra manera i a més, tenim temps de fer-les.
I quina és aquesta altra manera de fer les coses?
És tan important tenir una relació com fer silenci o saber estar sense fer res. Però ara creiem que si estem sense fer res, estem perdent el temps i això no pot ser per què tenim moltes coses a fer
Amb tranquil·litat, amb serenor… Quan un mateix està calmat, les coses també es fan amb serenor i calma, i els altres també ho reben.
Es pot trobar aquesta serenor amb silenci quan les circumstàncies d’una persona són adverses?
Sí, és clar! No et soluciona el fet que s’hagi mort el teu pare, o que tinguis la parella malalta o que et faltin els diners… Això no t’ho soluciona… No anem a buscar solucions en aquest sentit. Però sí que fa canviar la teva actitud per què ho veus i vius d’una altra manera i això canvia també el teu entorn.
Per què amplies la visió i tens una ment més clara?
Sí, podríem dir-ho així. Jo veig molt important el fet de parar-se, per què si no et pares, estàs corrent tota l’estona i això no ho pots fer… Si sempre vas corrent i corrent necessites parar-te per prendre aquesta consciència… Saps que tens l’home malalt, però també saps que li estan fent un tractament… per posar un exemple. Parar, t’ajuda a prendre-t’ho d’una altra manera. La gent ha de parar una mica en totes les circumstàncies, tant adverses com complaents.
Seria com fluir més amb la vida o tenir Fe
A mi la Fe em fa viure i veure les coses d’una altra manera. La Fe per mi és un do. Però a part que tinguis Fe o no la tinguis, la teva actitud davant la vida i el teu posicionament també repercuteixen. Quan jo tenia món pare a l’hospital o estava treballant amb malalts també patia. Però per dins això no em portava a… no sé com dir-ho… a la bogeria, saps? No és perquè tot et va bé que ets feliç, per què pots tenir un sofriment molt gran i per dintre sentir una gran joia. I no és joia per què està malalt o per què estàs malalta, sinó que és quelcom que hi ha a dins. Una felicitat que no te la treu ni el fet que estiguis malalta. També pateixes, però a dins hi ha quelcom que et manté seré o feliç.
Tot són lliçons…
És clar! També és un aprenentatge que no s’acaba mai.
Potser ens prenem la vida com una cosa externa quan en realitat triem nosaltres moltes de les coses que vivim.
Sí. I no tot el que es veu és la realitat.
I la persona que puja aquí a veure’t és excursionista o en realitat té una raó més de fons per fer-ho?
Ve gent molt diversa… ja són molts anys! Hi ha qui no conec i vénen per què els ho han dit i volen parlar amb mi. I si cal, parlem fins a les 3 del matí. Bé, ells parlen i jo escolto perquè jo xerro molt, però quan vénen a explicar coses, escolto. I tampoc no els pregunto per respecte a la seva intimitat i per què jo no sóc psicòloga. No vull que aquesta persona marxi d’aquí pensant que ha dit una cosa que no volia dir, per una pregunta que jo li he fet. Per mi és el de menys entendre el que m’expliquen per què solucions tampoc no en tinc… Jo el que faig és escoltar i no pregunto per entendre’m jo… i no és per manca d’interès, no… El que vull és que s’entenguin ells i s’alliberin del pes que porten. I a l’hora de marxar molts diuen: “ai, Gràcies! Quin descans!”
Li obres la porta a tohom?
Sí. El més sagrat per a mi són les persones i obro la porta a tothom.
I no tens por?
No. No en tinc de por. Aquest és l’avantatge, penso…
I com es fa per no tenir por?
Bé. No en tinc. A mi m’han trucat a les 3 de la nit i he obert la porta. I em podrien enganyar molt fàcilment.
Bé, ells parlen i jo escolto perquè jo xerro molt, però quan vénen a explicar coses, escolto
Mai has tingut por aquí o anteriorment ja et senties sense por?
No. És que no hi penso en la por… Me’n vaig a dormir sola a dalt, al Montsant i si pujo a les fosques i de sobte em surt un mussol faig: “ai!”… però això no és por. Quan estava a Olesa anava en moto per anar a Martorell i al costat del riu em trobava sovint a un home que era alcohòlic. Jo deixava la moto, l’agafava i el portava a casa camp a través.
En canvi molts de nosaltres tenim una por molt mental, és a dir, tenim por de perdre la casa, la feina, la parella…
Bé, jo no tinc casa, no tinc terra, no tinc res… i no vull tenir por pensant què em passarà quan no pugui estar aquí, no.
Vius el present…
Sí. Jo sé que el dia 2 he d’anar al dentista, per exemple.
Ja… ja…! Sí, tens una agenda… això és una programació!
Sí, és clar… Sé que per anar al dentista he de sortir a quarts de 7 del matí… clar que tinc present això!
Fas el que se’t presenta i ja està…
Visc el moment.
Això hauríem de fer-ho tots
Sí, viure més el present i no estar tan pendent i preocupat per coses futures que no han passat i que no saps si passaran. Però és clar, hi ha moltes coses de fora…
Et refereixes als ímputs externs?
Sí. I si ens deixem portar només per això, és quan sentim que no tenim mai prou. És clar que es necessiten els diners, però el problema comença quan jo em compro aquell cotxe per què l’altre també el té, i no ens quedem amb el necessari i bàsic pels nostres fills i per nosaltres, sinó que ens deixem portar per allò que tenen els altres, perquè és l’últim o per què la societat ens ho marca.
Ens enlluernem molt per coses materials externes. En canvi a tu et fa feliç recol·lectar plantes. Com ho fas?
Bé, vaig començar amb la flora del Montsant. No sóc biòloga, però sempre m’ha agradat molt el tema de les plantes. Quan feia els punts de llibre amb plantes vaig pensar: “per què no les identifico?”- I així va ser que vaig començar i ara en tinc mil i pico. N’he trobat alguna planta nova que no estava catalogada als llibres sobre flora del Montsant.
I a part dels punts de llibre i la identificació, fas alguna cosa més amb elles?
Sí. Intento recollir receptes de remeis antics, receptes terapèutiques, per a la cuina o els animals. I també la seva dialectologia, que m’agrada molt. Per exemple, el Elicrisum n’hi ha qui li diu “Sempreviva” i aquí li diuen: “Escarsanella”, a Falset: “Escassanella” i a la Morera: “Cassanella”… En resum, recullo tot el relacionat amb les plantes. És un treball que vaig decidir fer al Priorat, on hi ha 23 pobles. Però com què no tinc cotxe, em falta fer molt treball de camp, és a dir, entrevistar a les persones per a què no es perdi el que ells saben.
És clar que es necessiten els diners, però el problema comença quan jo em compro aquell cotxe per què l’altre també el té
I també prepares olis i fas xerrades relacionades amb plantes
Sí. Jo em faig oli pel dolor, l’artrosi, l’artritis, les cremades, el mal d’esquena… Però la majoria de gent em pregunten com fer un oli per la caiguda dels cabells o per l’estètica en general. A les xerrades els ho explico i també els explico quines són tòxiques… Vaig allà on em demanen a explicar-ho.
Montserrat, m’he sentit feliç i agraïda per l’estona que he passat xerrant amb tu. La meva última pregunta té a veure amb la màgia i tot allò que sentim i no podem explicar. Tu que vius en silenci a la muntanya, voltada de plantes i animals meravellosos, en un lloc màgic i ple de tradició i històries, has vist mai una fada o un elf del bosc?
No… veure’ls no… Però la tradició diu que si la nit de Sant Joan et poses al centre d’una rotllana on hi ha falgueres i no et mous, quan les mires, floreixen.
Uuuuaaauuuu…
Sí, i les falgueres no tenen flors…
Cristina Jané
Click aqui per veure teext original